Al mes d'octubre la gent que fa possible la revista "Pedra de Toc" (revista municipal d'Olost i Santa Creu dels Jotglars), ens van demanar si podíem escriure per una secció anomenada "Paisatges i persones", així que com era d'esperar, vaig escombrar cap a casa i vaig escriure amb l'ajuda del Toni, un història dels minairons que sempre havia sentit:
Des que era petita, a Esterri d'Àneu sempre he sentit que fa molts i molts anys hi havia quatre famílies molt poderoses i riques. Això era possible gràcies als minairons, un éssers minúsculs i molt treballadors que vivien en un canut d'agulles. Un cop s'obria, sortien dient: "Què farem, què direm?", i acte seguit el seu amo, el propietari del canutet, els havia de manar una feina perquè sinó eren capaços de matar-lo.
Un dia un propietari d'un canut -que sempre el duia a la butxaca-, va tenir molta set i es va ajupir a beure aigua d'una font, amb tanta mala sort que li va caure el canut. Ràpidament es va buida i van sortir els minairons amb moltes ganes de treballar. El pobre home es va posar tan nerviós pensant que el matarien que els va dir el primer que li va passar pel cap. Així que els va manar que agafessin cadascun una pedra i l'amunteguessin a les muntanyes de les valls. És per això que avui dia, quan fem excursions, trobem tarteres: gràcies a la feina que van fer aquests petits éssers. Si voleu veure la revista sencera feu clic aquí.
.JPG)
